Història Antiga

Època Romana

La nostra zona queda emmarcada dins de la Hispània romana des de la conquesta d’aquesta zona per Roma al voltant dels anys 212-209 a.C.

Amb l’arribada dels romans es va produir un procés d’assimilació de la cultura romana pels indígenes de la zona, desapareixent l’escriptura ibèrica i imposant la llatina. És en aquesta època quan es pot parlar de veritables ciutats.

Les viles daten de començament del segle II a.C. i constaven de tres parts: l’habitatge dels amos, l’habitatge dels treballadors i un conjunt d’instal·lacions (molins, magatzems, premses, forns).

Es generen noves colònies i els nuclis de població indígena existents es transformen en autèntics municipis. Els habitants ocupen les zones planes del territori.

Les vies romanes apareixen per necessitat militar i després perduren pel comerç. Com a novetat hi ha la introducció de regadius, sistemes de empeltar, millores en la producció d’hortalisses i verdures i la cerca de l’encreuament del bestiar oví per obtenir llana de millor qualitat.

L’època romana es caracteritza per l’existència d’un sistema racionalitzat d’explotació del bestiar i del camp, restant la ramaderia en segon lloc pel que fa a l’agricultura.

Aparecen nuevos cultivos como la alcachofera, y se mantiene el cultivo de la olivera y la elaboración de aceite, la vid, el esparto, con el que fabricaban cuerdas, y el lino por confeccionar antorchas, calzado, vestidos.

Apareixen nous cultius com la carxofera, i es manté el cultiu de l’olivera i l’elaboració d’oli, la vinya, l’espart, amb el qual fabricaven cordes, i el lli per confeccionar torxes, calçat, vestits.

 

Època Islàmica

En aquesta època l’acció de l’home provoca una transformació del paisatge natural, especialment amb les rompudes iniciades a finals del segle XIII. El bosc durant els segles medievals no era massa extens, i la fusta resultava insuficient per abastir les necessitats locals de la construcció i l’artesania, sent la carrasca i el pi les espècies més abundants. El desbrossat del matollar per rompre noves terres originà danys irreparables en el paisatge, i a més, els carboners i ramaders participaran també en aquesta degradació del bosc. El cultiu de secà va ser el més estès i dedicat preferentment al cultiu de cereals, destinats a proporcionar aliment a la població. El abancalament dels camps a la recerca del màxim aprofitament de terreny cultivable va ser molt típic a la nostra zona.

La vinya ocupava grans extensions, produint-se un augment en acabar la conquesta i desaparèixer les prohibicions religioses musulmanes. L’olivar va ser l’altre cultiu característic i ocupava els vessants muntanyenques, explotades mitjançant terrasses.

El segle XIV va ser una etapa pròspera per la indústria de la seda i malgrat que el 1390 encara es mantenia, va entrar en decadència.

El regadiu va ser també notable i apareguessen els sequiers encarregats de vigilar la distribució de les tandes d’aigua per regar.

L’escassa població existent en els anys següents a la conquesta no es va consolidar fins a la primera meitat del segle XIV amb els reparts de terreny que s’efectuaran, i en la qual alguns cavallers aconseguirien més terres que altres. Amb la crisi desencadenada des de mitjan segle XIV, la pesta negra i l’abundància de terres ermes afavorí la usurpació de terres pels nobles, i l’alienació de part del patrimoni reial davant de les dificultats financeres del monarques, que va accentuar el procés señorializador.

Translate »