Edat Moderna

Segles XVI al XVIII

En aquesta època l’agricultura representava el sector fonamental de l’economia. Existia un contrast important entre les hortes de regadiu i els cultius de secà enclavats en llocs de sòls erosionats i desforestats. L’agricultura que es practicava era d’auto-proveïment amb clars exemples de cultius comercials. A la Marina Alta l’agricultura era la principal activitat econòmica malgrat les dificultats del terreny que obligaven a construir terrasses tableades en els vessants de les muntanyes. El blat, la vinya, l’olivera al costat del espart, l’ordi, la figuera i altres fruiters van ser els cultius predominants durant l’Edat Mitjana.

Al segle XV l’agricultura de la Marina va tenir un augment del cultiu de l’ametller i també es va produir un gran auge de la producció de passa, sent aquesta zona la principal productora de passa escaldada, i també ven ser populars els cabassos fets amb llata de manera artesanal, que eren emprats per envasar la passa. Al llarg dels segles XVI i XVII el paisatge agrari va continuar integrat per aquests cultius, apareguent també el cultiu del safrà, i de les plantes utilitzades com a matèria prima per obtenir sosa i fabricar sabó i vidre.

 

Segle XIX

Des de principis de 1812 la majoria de nuclis urbans van ser ocupats pels francesos i la crítica situació econòmica anterior a 1808 va anar agreujant-se a mesura que s’allargava la guerra, produint-se un descens de la producció agrícola i una forta pujada dels preus, especialment en 1812, any de males collites i de fam. La guerra va sostreure a la major part de la ma d’obra, va constituir una trava per al comerç, va destruir els camins, collites, magatzems, habitatges…

L’aparició de l’Estat Liberal dinamitzá el mercat de la terra, transformant les relacions de propietat i augmentant el nombre de propietaris.

Al llarg de la primera meitat del segle XIX es produïren poques transformacions en la producció agrària, ja que es va mantenir estàtica seguint la tendència general durant la depressió que va assentar a la guerra de la Independència.

El principal cereal conreat va ser l’ordi, seguida de lluny pel blat i el blat de moro. Destacar la importància de les taronges i llimes, figues, així com l’ametller, olivera.

A la primera meitat del segle XIX el cultiu de la morera ja estava en decadència per la crisi de la indústria sedera, a causa de la malaltia del cuc de seda, i el mateix va passar amb l’espart, ja que la seua recollida a la muntanya es va dificultar per la reducció de la superfície de muntanya comú després de la desamortització.

L’únic cultiu que va experimentar un gran creixement en la segona meitat del segle XIX va ser la vinya, a causa de l’expansió pels mercats exteriors del vi. La vinya es conreava fonamentalment en regadiu, obtenint-se una alta producció i els vins eren exportats ja que l’epidèmia de la fil·loxera havia afectat el vinyar francès en els anys 60 i per tant va augmentar la demanda de vi. Aquesta rendibilitat de producció i la demanda exterior va originar en els campestres ‘la febre de la vinya’, realitzant noves rompudes en terrenys improductius i substituint els cereals i l’olivera.

En l’últim quart del segle XIX la creació d’infraestructures de transports, els avenços tècnics en procediments agrícoles, la introducció de nous cultius va comportar una transformació agrària que es va traduir en una agricultura capitalista i especialitzada.

El declivi de la producció vinatera es va generar el 1892 al finalitzar el tractat de comerç amb França, coincidint amb la recuperació del vinyar francès i algerià.

 

Segle XX

En el primer quart del segle es va iniciar un procés d’urbanització a conseqüència del retrocés del sector primari en l’economia, produint-se una disminució del terreny dedicat al cultiu de la vinya degut no sols a la fil·loxera sinó també a la sequera i a la manca de demanda exterior. Els agricultors quedaran desorientats per la crisi del comerç de la vinya i en 1907 la Federació Agrícola de Llevant va proposar diferents mesures per pal·liar la crisi, entre les quals estava la introducció de nous cultius com l’ametler, l’augment de la cacera i la utilització de adobs químics, comportant tant que els pous s’assecassen o contaminassen per l’excés d’adobs, i baixaren seu nivell.

L’evolució demogràfica durant els anys 20 i 30 va provocar un desequilibri espacial de la població relacionat amb la disminució de la població activa dedicada a l’agricultura, produint-se el canvi a una economia desenvolupada i industrialitzada. La població de campestres es va desplaçar cap a l’activitat industrial i l’agricultura ja no jugarà en l’economia el paper protagonista d’anys anteriors.

A finals dels anys 20 l’extensió de la superfície conreada amb crítics augmenta les expectatives favorables per la seua comercialització i el descens del cultiu de la vinya va arribar al nivell més baix en 1933.

La segona meitat de segle marca un punt d’inflexió en el paisatge agrari tradicional, ja que la baixa rendibilitat dels cultius de secà i la pressió de l’ús turístic-residencial, facilita l’abandonament del conreu de la terra i provoca una progressiva ocupació urbanística dels tableos i els espais forestals. El paisatge de Gata ha passat a un quart de segle d’una vocació agrícola a un paisatge marcat per una urbanització creixent a causa del fenomen del turisme i la implantació de segones residències, ja que l’augment de la natalitat dels anys 70 i el manteniment de una baixa taxa de mortalitat han contribuït a una gran expansió demogràfica, acompanyat d’una aportació immigratori com a conseqüència del desenvolupament turístic i industrial de la nostra zona, que ha arribat densitats molt elevades.

Translate »